XXVIII
Llibertat, signe
d'eterns rigors, de lluites
mai no compreses.
AI fons del pou sotjàvem
brillants nombres immòbils.
XXIX
Fins a quin cel volíem
que rabent ens enlairi
l'ocell? L'espanten
cims i paranys d'abismes,
però també les ales
avui de cop esteses
al lluny, desemparades
de tèbies mans.
XXX
No vols ser lliure.
Tries rovells de ferros,
tàvegues d'odi.
XXXI
T'amuntanyaven,
pastor, folcs de tenebra,
fins que l'hivern davalli.
Després, captaire
front sangonós, demanes
esguards a portals closos.
XXXII
Quin preu? La vida.
Si volies pagar-lo,
la salvaries.
XXXIII
La saviesa,
com les agudes puntes
de la corona
del rei mag: ens oculten
que va mudant de rostre.
XXXIV
Partíeu, nàufrags
ja del desig, a Villa
que va cridant-vos.
Un a un us perdíeu
en esculls solitaris.
XXXV
El nauxer de prims llavis
somriu als nostres pa**os
pel neguit de la barca.
Ell sap a quines ribes
convé que ja reposin
els vençuts. Altes veles
amples de vent ajuden
remadors sense rostre.
XXXVI
Lligat al pal i sord
als vols, als cants malèfics,
príncep, escolta
com molt endins et parla,
enllà d'esculls, d'anquines,
d'ignorades escales
on tocarà la barca,
el tenaç, solcadíssim
pensament que governa
freus de retorn.