Ovidi Montllor - L'hereu Riera lyrics

-Eh!, tu, Hereu Riera, bé pots ben ballar, mentre que ta aimada a la mort s'està!- Tota la musica de cop va parar. Donà un tomb per plaça, sombrero a la mà, n'agafa el gambeto i al braç se'l tirà. Cançó de l'Hereu Riera I -Mare, la pica és de gel i s'encalla, i és caramull fet de glaç nostre vi, i fa tant fred al damunt de la palla, tristes les mules no hi poden dormir. -Vine, l'Hereu, que la cuina és calenta, la poma amb sucre batega en son lloc; els gats oloren la sopa de menta i els encenalls reviscolen el foc. -Mare, quan és nostra taula parada, fora la porta s'hi sent un bruel, la lluna, trista com una endolada, poc a poquet va enfilant-se pel cel. I la figuera que està despullada diu tremolant: «Qui m'ha pres el vestit?» Xiscla dins l'ombra la rata-pinyada, lladren els gossos al vent de la nit. -Ai, fill Hereu, que a tota hora rondines com si ja fossis un vell per morir, i no hi haguessin al món clavellines ni el bategar d'un gipó carmesí. -Mare, sabeu que no m'és guaridora la cantarella del vostre parlar? Qui agemolit, qui sense esma no fóra, si hi ha un ocell que s'acosta i se'n va? Prou que a la cara l'hi tinc ben escrita, aquesta angúnia d'estar-me tot sol; prou que ho sabeu, que en ma cambra petita cauen goteres i es glaça el llençol! Ai, aquest temps que ha fruitat l'olivera i es cull la molsa per fer el naixement, qui en el capçal pogués oure propera una paraula ofegant un lament! -Ai, fill Hereu, que ja oblides la rella, ni t'és metgia l'anar feinejant, com si no fossis promès amb donzella, com si no hagués de venir Sant Joan. Com si mai més repiquessin campanes, ni el capellà fes ofici i sermó, i ni a la plaça toquessin sardanes ball de rams per la festa major. -No dansaré la sardana galana, ni el vestit negre aniré rumbejant, ni tindré jo un mal repic de campana, ni l'evangeli per mi cantaran. Ni el rou gemat de la trèmula galta en el capçal sentiré vora meu, que l'estimada és llunyana i malalta, ran de sa porta s'apila la neu. Mare, per'xò res me dóna metgia per 'xò en ma cambra m'estic vigilant, cap foc del món ma fredor escalfaria; res que em digueu em serà confortant. I en ma finestra, que és tota glaçada, m'estic quiet a les joies extern; i em fa mal d'ulls tanta terra nevada i els arbres secs que despulla l'hivern.- II L'Hereu Riera amb la mare parlava, quan va sentir repicar un timbal, i alguna veu que dins l'ombra cridava. Això va ser per la nit de Nadal. -No sentiu veus que a la porta s'aturen? Són veus humides d'angúnia i rellent. -Seran els cans, que de tot s'a**eguren i sempre lladren si acàs pa**a gent. -No són els cans; el sentiu com me crida? «Hereu Riera, desferma el cavall, puja a la sella i afluixa la brida, deixa l'altura i arriba a la vall.» Pareu esment, que ja és més allunyada, com si cridessin i anessin fugint: «Hereu Riera, la teva estimada dins de la cambra s'estava morint.» No és la ventada ni el gos que vigila, és veu d'un home i ho deia ben clar... Mare, tinc por, però vaig a la vila. Si fa tant fred, qui travessa el llindar? Ai, cavall meu, si no et tiba la destra i si atuït i sense esma jo fos, porta'm a sota d'aquella finestra on tantes voltes corríem els dos. Allí on sanglota la meva estimada i és sotragada de nafra mortal. Si el trot no senten per molta nevada, renillaràs a davant del portal.- La nit és freda, però molt tranquil·la, les branques nues aguanten la neu; lluny dins de l'ombra s'amaga la vila, l'Hereu Riera camina pel freu. L'Hereu Riera fa via insegura; una olivera l'afolla d'espant, un borralló que a la mà se li atura, un calandrió que desperti pa**ant. L'Hereu Riera, que diu flastomies, ja és à la vora del poble petit; s'obren les portes, hi ha llum a les vies, el dolç misteri aixopluga la nit. Les soques altes, pelades i dretes, mudes esperen el pas del cavall. Veu de les cases eixir caputxetes que van alegres a missa del gall. Veu tremolar dins la nit corgelada un nard que es dreça i algú que somriu. Damunt la terra deserta i pelada pa**a una espurna que dóna caliu. -Nit de Nadal, que ets la nit d'alegria, ai, que per mi t'han posat un mal nom; si dins ton si l'estimada es moria, què se me'n dóna del goig de tothom? Què se me'n dóna l'estrella parada i la lluerna que surt al camí? Què se me'n dóna la missa cantada i les donzelles que van a oferir?- De matinet, quan la neu era rosa, l'Hereu Riera a la vila ha arribat; per ser-hi a temps tant camí li fa nosa, troba una noia i així li ha parlat: -Ei, tu, fadrina que vas esverada saps de l'aimia les noves que hi han? Jo no sé res de la teva estimada altres que ho saben potser t'ho diran. -Ei tu, vailet, no em diries si és morta la Margarida que vull per muller? -Hi ha molta gent aturada a la porta, les dones ploren al cap del carrer. Dins una caixa la duen donzelles, i amb el roquet va davant el rector i amb mantellina les dones més velles, i un escolà va dient la lliçó. III L'Hereu Riera és aquell que les dones encar se'l miren pensant tot seguit: «Com vora d'ell les anyades són bones! Pla dormiríem a dins del seu llit!» Els anys que té mai sabran les fadrines, ni si es llueix a les hores del ball, ni com d'amor li espurnegen les nines, ni si és garrit a damunt del cavall. Però les dones que van més caigudes i tenen fills que les pa**en un pam diuen: -Persones com ell són perdudes, no n'hi ha pas cap que el guanyés en reclam; mes li donaren la mala mirada i té el dimoni damunt de la pell; des de llavors que perdé l'estimada, qui el coneixia pot dir-se que és ell?- Cap al poblet de camí va el dissabte, i és a l'hostal fins que arriba el dilluns. En el ofici tot sol fa la capta de les candeles del plat dels difunts. L'Hereu Riera davant veu com pa**a la fadrinalla rient i cantant: està quiet a**egut a la plaça; les criatures li tenen espant. Però, si els fa una rialla i els crida, ja se li acosten els grans i els petits; a Sant Benet a la falda els convida i a la butxaca li troben confits. Com és el qui més hisenda governa, tothom voldria rondar al seu costat i beure amb ell si acàs va a la taverna i menjar amb ell si a l'hostal ha parat. I ningú sap el que pensa i medita, que ell no diu res del que té dintre seu: parla amb els vells de la bona collita i de les bèsties i el gruix de la neu. Però, si torna a la casa deserta quan les olives ens porten el fred, i veu sa vida madura i complerta, ai, com el cor se li torna d'estret! I dalt la cambra que el vent estavella, barra la porta i el gran finestral, i s'agenolla davant la capella perquè el patró l'alliberi de mal. I mentre encara la roba es despulla, diu: -Pare nostre que estau en el cel, jo us encomano ma vida que esbulla ja de molt temps garbinada cruel. Jo us encomano la boca gelada que la besada mai més no ha sentit, i aquest braç meu que no sap l'abraçada i aquest cos meu que tot sol ha dormit. I aquell amor que a una dona portava i fa tants anys que està ben estroncat; aquell amor que a una dona donava i es va morir i a ningú l'he donat.- I el camp quiet és tot blanc de la gebra i el bon hereu s'ha colgat dins el llit, i es va adormint, tot voltat de tenebra, les dues mans apretades al pit.