Era un 18 de novembre quan triaren atacar i embrutaren de metralla de la terra fins la mar. I a la mar la mort trobaren de la mà d'aquells infants, que la vida els demanava de tornar-se partisans. Lluïa a les muntanyes el primer raig de sol, espurnes de rosada jugaven amb la pols. Entre les flors daurades anava el meu camí. Sanglots de dol trencaren d'un cop aquell encís. Cridava una veu jove i era un crit antic era un lament tan aspre que se'm clavà en el pit: Que no tinguin descans, per sempre maleïts, ells que me l'han mort, han mort el meu somrís! Hagués volgut tenir-te, morir amb tu potser, per dibuixar-hi un bes al teu darrer somrís. No sé què fer amb les coses que vas deixar aquí, ni puc parar la taula, ni tornar a fer el llit. Amor que ja no tornes, he de dir-te, estimat, que no puc amb l'absència que em deixes a les mans. Que no tinguin descans...!