Té costeres i ponts, música de telers; té muntanyes que el volten i li donen fondor. Allí fan ser un riu aigües brutes de fàbriques; allí fan nàixer boira del fum brut sense ales. Eiximeneres trauen en prova de treball d'un poble que l'ofeguen i que no mataran: el meu poble Alcoi. Poble d'història d'homes que han volgut llibertat; poble tossut i obert, carrancs, clavillat. Com un gall matiner canta i alça la cresta, com si el seu horitzó fóra fora finestra. Hi ha també un raconet que només el sé jo, ple de flors a l'estiu, ple de flors a l'hivern. El meu poble Alcoi. Allí hi ha un campanar que en guerra el van tombar i que després l'han fet calcat com era abans. Per vergonya de tots i beneït pel clero; la vergonya de fer-te anar al teu enterro. I encara té una font roja i fresca tostemps; com ella dóna vida la primavera mou al meu poble Alcoi. Allí fan unes festes que a molts els dura un any i que altres les esperen sense pensar en el sant. Són moros i cristians que el cafè els fa germans; sempre perden els moros i guanyen els cristians. Tants amos, tants obrers, tan dolç i tan amarg; ballen colors de festa amb músiques i focs al meu poble Alcoi. Amb un Cantó Pinyó, lloc de cita amb tothom; amb el Barranc del Cinc com dos braços oberts. Allí hi ha una glorieta que ensenyen als infants i que els dóna cabuda quan s'han cansat d'anar; i els té fins que se'n van al món millor que ens diuen; rient pels qui li vénen, plorant pels qui se'n van va coneixent-t'ho tot el meu poble Alcoi.