Ahir a la nit tres nens armats amb un martell Em miraven maliciosament Em varen dir: "què tems, de què tens tanta por No hem vingut a donar-te mort" I em varen ensenyar homes devorats Per llops que no estaven ni afamats I nens podrits en mig d'un gran banquet On tu i jo anàvem del bracet I discutint-ho amb ells em van demostrar
Que no era culpa d'ells, cap obra de la seva mà I es van indignar que no veiés l'obvietat Es van penedir de no haver-me matat Però jo vaig suplicar, com una meuca apallissada Que seria testimoni de la seva mirada I així va ser com em van condemnar A patir sobre la meva carn cada vessament de sang