Ahir a la nit tres nens armats amb un martell
Em miraven maliciosament
Em varen dir: "què tems, de què tens tanta por
No hem vingut a donar-te mort"
I em varen ensenyar homes devorats
Per llops que no estaven ni afamats
I nens podrits en mig d'un gran banquet
On tu i jo anàvem del bracet
I discutint-ho amb ells em van demostrar
Que no era culpa d'ells, cap obra de la seva mà
I es van indignar que no veiés l'obvietat
Es van penedir de no haver-me matat
Però jo vaig suplicar, com una meuca apallissada
Que seria testimoni de la seva mirada
I així va ser com em van condemnar
A patir sobre la meva carn cada vessament de sang