Si et desperta una veu de matinada,
mentre t'abraça qualcú que no sóc jo,
amor escolta, si vols pots escoltar-la
sense renou: tu fes que encara dorms.
No has de dubtar, ni anar a la finestra,
aquesta veu només pot ser la meva,
la que et parlava quan érem l'un per l'altre
un sol país tenint un sol llenguatge.
Si la veu que duu la matinada
desperta l'altre, tu no tremolis, vida,
digues que va sense nom la serenata,
fes que s'adormi, amb qualsevol mentida.
Pots dir-li així: qui canta sense mida
o està embogit o es mort de gelosia;
la nit s'apiadi del desesperat.
La veu va sola i un cant a tu què et fa?