En una illa del mar grec -temps era temps!-, una jovençana plora d'enyoraments. Son estimat va partir en un vaixell cap a la guerra dels moros, -ai quin turment!-. Bé mirava la mar clara vers el ponent, i escoltava la remor de tots els vents, per veure si sentiria l'estimat seu. Mai no arribava la barca, -temps era temps!-. Morien els anys i els dies dins la mar plana. De tant esperar, la jove tornava un arbre. Del cos en sorgí la soca,
de les mans, branques. I els peus posaren arrels en terra amarga. Tornà un ametller tan bell, la jovençana, que escampava plans y tanys per la mar plana. Un dia, pa**ats els dies i les setmanes, el jovencell va tornar de les batalles. Tot d'una que tocà terra va veure l'arbre. Amb les branques va conèixer sa enamorada. Va córrer desesperat per abraçar-la, i l'ametller es va omplir de flors rosades.