En una illa del mar grec
-temps era temps!-,
una jovençana plora
d'enyoraments.
Son estimat va partir
en un vaixell
cap a la guerra dels moros,
-ai quin turment!-.
Bé mirava la mar clara
vers el ponent,
i escoltava la remor
de tots els vents,
per veure si sentiria
l'estimat seu.
Mai no arribava la barca,
-temps era temps!-.
Morien els anys i els dies
dins la mar plana.
De tant esperar, la jove
tornava un arbre.
Del cos en sorgí la soca,
de les mans, branques.
I els peus posaren arrels
en terra amarga.
Tornà un ametller tan bell,
la jovençana,
que escampava plans y tanys
per la mar plana.
Un dia, pa**ats els dies
i les setmanes,
el jovencell va tornar
de les batalles.
Tot d'una que tocà terra
va veure l'arbre.
Amb les branques va conèixer
sa enamorada.
Va córrer desesperat
per abraçar-la,
i l'ametller es va omplir
de flors rosades.