Hi ha una veu trencada que s'ofega al mig del mar
Mentre torno amb tren de Barcelona;
N'hi ha que som turistes i altres només immigrants.
Un món, dues cla**es de persones.
Hi ha una pell suada que carrega el meu butà
Per vint duros mentre faig la sopa;
n'hi ha que som turistes i altres només immigrants.
Un món, dues cla**es de persones.
Hi ha un marrec que esmorza
Cola d'una bossa
Que portava coses
Que ell mai no comprarà.
I amb l'olor somia
Que la sort canvia
I el destí no està fixat.
Hi ha al carrer una noia
Sola i ma**a jove
Que a la nit tremola
Per guanyar-se el pa.
I amb el pas dels dies
Veu que res canviai que el destí està fixat.
Hi ha una llei no escrita que per sempre es complirà
Tant se val d'on ets si el que ets és pobre;
n'hi ha que som turistes i altres només immigrants.
Un món, dues cla**es de persones.