El sol ha anat daurant el llarg somni de l'aigua. Aquests ulls tan cansats del qui arriba a la calma han mirat, han comprès, oblidaven. Lluny, enllà de la mar, se'n va la meva barca. De terra endins, un cant amb l'aire l'acompanya: "Et perdràs pel camí que no té mai tornada". Sota la llum clement
del mati, a la casa dels morts del meu vell nom, dic avui: "Sóc encara". M'adormiré demà sense por ni recança. I besarà l'or nou la serenor del marbre. Solitari, en la pau del jardí dels cinc arbres, he collit ja el meu temps, la rara rosa blanca. Cridat, ara entraré en les fosques estances.