Així com cell qui en lo somni es delita
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a mi, que el temps pa**at me té
l'imaginar, que altre bé no hi habita.
Sentint estar en aguait ma dolor,
sabent de cert que en ses mans he de jaure,
temps d'avenir en negun bé em pot caure:
aquell pa**at en mi és lo millor.
Del temps present no em trobe amador,
mas del pa**at, que és no res e finit.
D'aquest pensar me sojorn e em delit,
mas, quan lo perd, s'esforça ma dolor,
sí com aquell qui és jutjat a mort
e de llong temps la sap e s'aconhorta
e creure el fan que li serà estorta
e el fan morir sens un punt de record.
Plagués a Déu que mon pensar fos mort
e que pa**às ma vida en dorment:
malament viu qui té lo pensament
per enemic, fent-li d'enuigs report,
e, com lo vol d'algun plaer servir,
li'n pren així com dona ab son infant,
que, si verí li demana plorant,
ha tan poc seny que no el sap contradir.
. . . . . . . . . . . . . . . . .
Plena de seny, quan amor és molt vella,
absença és lo verme qui la guasta,
si fermetat durament no contrasta
e creure poc, si l'envejós consella.