Temps pa**at
on el futur fos l'astre
del bon port.
Vaixell vell
tot ple de cors ben joves
plens d'amor.
Una veu,
dues guitarres fortes.
Vela al món.
Veles plenes
del vent contrari, indòmit.
Veles-cor.
Contra vent,
unes guitarres canten
un bell cant.
Una veu,
omple aquestes veles,
i omple el món.
Omple el mar
del vent de l'esperança,
jorn a jorn.
Roden mars.
Un foc de far els crida.
S'obren cors.
Mariners
de veus i de guitarres
toquen moll.
Moll tot moll
de pluja grisa i trista,
sense sol.
L'astre nou,
el somni de la vida,
resta igual.
Les cançons
de les dues guitarres
i la veu,
s'han quedat
al vell vaixell callades,
i han tornat.
Han tornat
a bufar fort les veles
amb el cant.
El vell cant,
el cant de l'esperança,
mar avant.
Dins la mar
es perdran les guitarres
i la veu.
Adéu, adéu,
músiques i cançons,
vell vaixell.
Què en serà
d'ells, de la mar i l'astre
del futur?
Mar endins,
cercant el port d'amor...
Qui sap què?