Véns com un déu nu amb un rínxol de mar als cabells. Faig per no encreuar el convit dels teus ulls a l'amor, jo anava cap a ponent, ric de presses, pobre en temps però res d'això no et commou i així vols seduir-me, així vols seduir-me... així. Véns quan ja me'n vaig sense ganes de jocs ni enrenous. Saps que em pots guanyar i m'encercles el s**e, el cap, i el cor. Parles de fer un món millor junt amb mi, sempre junts, Em dius que em vols insubmís i així em fas somriure, i així em fas somriure... així. Sol, però no pas boig, sé que el nostre demà és d'un dia o dos. Com vols allitar el teu cos de vint anys i el meu cos. Treu-me la mà del damunt, i què em deies del PP,
sí, però només un moment, i així em fas somriure, em fas somriure... així. I quina sort que has arribat, trasbalsant-me quietuds, deixant-me el cor a punt d'esclat quan em creia vençut. Perquè has obert alguna llum amb les espurnes dels teus ulls i aquest somriure màgic. Perquè has encès alguna llum en l'horitzó que tinc als ulls i que ara em sembla màgic. Quan demà seré riu avall entre els aubis de tardor, vull mirar-me el sol més feliç que captiu dels records. Treu-me els teus llavis dels ulls, ser d'esquerres és un pal, deixa la llum com està i mai no l'apaguis.. mai no l'apaguis... no.