Aquell dilluns va alçar-ne neguitós
I a l'esmorzar va comentar amb la dona
Haver somniat que l'empaitava un home
D'aspecte facinerós
Armat amb un 38
Caçant-lo a trets per tota la ciutat,
Pels terrats i sota les clavegueres,
Corre que corre i l'home aquell darrera,
Implacable i decidit
Com un àngel de la mort.
Esfereït i cec, va ensopegar,
Però ans que el botxí rematés la faena
Ell tragué una arma i amb mitja dotzena
De trets va deixar-lo estès
Enmig d'un ba**al de sang.
I de darrera un arbre sortí en Pau,
Un company de penúries d'oficina,
Per ensorrar-li un ganivet de cuina
Al ferit en el clatell
Com qui descabella un brau.
I l'endemà, a**egut als peus del llit,
Ell li va dir, plorós, amb mala cara,
Que el maleït malson continuava
Amb ell al mig del carrer
Amb una pistola a la mà
Que encara fumejava pel canó.
La gent cridava, plorava i corria.
Ella volia moure els peus i no podia.
Què és el que estava pa**ant?
Qui collons era aquell mort?
En Pau tampoc pogué fugir. Voltats
De policies, cotxes i sirenes,
Les mans emmanillades a l'esquena,
A cops de puny i empentes
Se'ls van endur en un furgó.
Després un racó fosc i un llum als ulls
I uns homes fent preguntes i amenaces
En relació a un mafiós mort a la plaça
Per dos fanàtics fidels
A diabòlics rituals.
Va despertar-se xop i tremolant
La nit següent cap a dos quarts de quatre.
'Demà sens falta anirem al psiquiatre...',
Ella va dir-se mentre ell
Li contava sanglotant
Que el jutge, sense haver-se'ls escoltats,
Els condemnava a divuit anys i un dia.
Es pensava que mai més no tornaria
A mirar-se en els seus ulls
Ni a sucar pa en el seu plat.
Per sort, en Pau, camí de la presó,
Utilitzant la coneguda argúcia
Del tinc pipí i tinc la pixera fluixa,
Va saltar en marxa del tren
I va fugir en la foscor,
I ell es podria en un calabós fred
Amb un camell penjat que només reia
I un transvestit amb barbes que li deia:
'Quan t'hi acostumis veuràs
Que no s'hi està malament.'
Quan van tornar del metge es va adormir
Profundament com un nadó al sofà
I hauria pogut seguir clapant fins l'endemà
Si no l'hagués despertat
La seva pobra muller
Cridant que en Pau havia telefonat
Que els de la pasma els segueixen les pa**es,
Que no era un bon amagatall la casa,
Que fondejat en el port
Esperava un vaixell grec.
Caigué rodó i en recobrar-se tingué
La sensació que el terra es bellugava,
Va obrir els ulls i es va topar amb una cara
Molt semblat a Charles Boyer
Somrient-li a un pam de nas,
Oferint-li una ta**a de cafè
I amb veu de vell llop de la mar li deia:
'Avez-vous bien dormi, madame, monsieur?
Dans une demie-heure nous
Arriverons à Marseille.
C'est joli la liberté,
N'est-ce pas, monsieur?
C'est joli la liberté.'